Sentint “Sa roba estesa”, amb la seva música serena i delicada, pot semblar que delên acaben d’arribar i no alcen massa la veu per no fer soroll, però si aquest és el seu primer vestit a mida, les seves veus ja fa tres anys que es fan sentir des de Ciutadella. La d’en Quim Torres, que no diu res quan toca rock instrumental amb Sinevara, feia temps que volia abocar el que duia al pap, i s’hi va veure amb cor al costat de la Len Mesquida, una fan incapaç de cantar en cap altra llengua a banda del menorquí en què pensa i sent. S’acompanyaven l’un a l’altre amb l’acústica i fent cors, però en directe s’hi afegien els altres Sinevara per donar consistència a les cançons: tres o quatre si estan estrets, i fins a deu si hi ha lloc per a les imatges de Tòfol Pons, que il.lustra el disc. Així, han actuat al Festival de Música d’Estiu de Joventuts Musicals de Ciutadella, a l’Invictro de Vic i al vaixell Naumón de La Fura dels Baus amb només una maqueta de quatre cançons, premiada les Balears, a Salitja (Girona) i fins a Cáceres. En aquest disc tot seu –si bé els recolza en la producció la mà destra de Jaume Pla, alias Mazoni-, el violí de la Teresa Riudavets, el violoncel del Pau Marquès o la flauta de Borja Moll els embolcallen amorosament les veus sempre vulnerables –humanes-, les cabòries que els amoïnen i les il.lusions que els empenyen, tal com ho viuen i els raja a les lletres. Els més apoltronats titllaran d’ingènues “Cuidarem lo que no tenim” o “Un dia més, un dia menys”, però tampoc no entenen el “Visca a la llibertat” d’en Sisa”. El folk-pop naíf de delên, que sap tocar la tecla de l’emoció pura com els Coldplay més inspirats, acarona les ànimes errants i les encoratja a seguir buscant perquès. Llarga vida.
Esteve Farrès
